La conquesta d’Amèrica per els expedicionaris castellans seguint els viatges de Cristòfol Colon des de 1493 i durant el segle XV, ens va permetre situar aquells territoris com un món nou del que calia extreure les riqueses per beneficiar la Corona que havia subvencionat l’expedició marítima.

Amb independència de les discussions científiques i geogràfiques sobre el que era aquell nou territori que es creia el continent asiàtic, la exploració, la invasió i la colonització destruint les cultures autòctones, foren un fet indiscutible.

Noves cultures i noves llengües van poblar els territoris del nou món. Els indígenes i els nou arribats de diferent procedències, van anar assentant les bases per succeir a la Monarquia Hispànica a l’hora de recollir els fruits de la colonització, d’allò que també se’n deia “Las Indias” a la legislació del segle XVI.

Amèrica era una realitat plural i diversa. La influència de les llengües dels colonitzadors es troba en les noves formes de parlar i comunicar-se dels aborígens i dels anomenats “criolls”.

L’Amèrica hispana i l’Amèrica Portuguesa en donen fe, com també l’Amèrica britànica tant al centre de les noves terres com tanmateix al nord de l’hemisferi, el territori de les “muntanyes altes”. La colonització va significar a més la imposició de una cultura i una religió estranya diferent de la practicada per els primers habitants dels territoris ocupats espasa en mà. Suècia i Dinamarca tampoc van quedar absents al procés de colonització. Castella no va poder mantenir cap exclusiva excepte la pactada amb Portugal.

S’ha volgut creure que la imitació de “l’american train of life”, la importació de la cultura hegemònica i triomfadora dels Estats Units era la solució per uns territoris allunyats de la influència hispana de la que s’havien separat amb rebel·lions i aixecaments, proclamant la independència i la creació de noves repúbliques.

No ha passat desapercebut per la història del procés d’independència dels territoris sota domini hispànic la influència dels espanyols presents als territoris.

Foren doncs les migracions les que van acabar conformant el nou món, coexistint en molts casos amb les poblacions preexistents. Les reclamacions territorials va deixar una bona pista de com es tractava el món aborigen, a més de la introducció de l’esclavatge transportat per Espanyols des de terres d’Àfrica.

Els colonitzadors van sotmetre els pobles dominats a una vida de servatge i retard cultural. A molts terratinents no interessava la adaptació dels indígenes a la vida civilitzada. La manca d’infraestructures ajudava a la desconnexió. Només volien la obediència que predicaven els capellans que els acompanyaven. Van aparèixer noves oligarquies que acomodaren les existents al seu règim.

La Corona hispànica va arribar a disposar de la part més rica i fàcil d’explotar de l’Amèrica descoberta i ocupada. Van començar les edificacions de ciutats desplaçant la vida dita “salvatge” que es desenvolupava en un paradís ecològic fins l’arribada dels colonitzadors.

L’equilibri colonial era l’objectiu per impedir els moviments de rebel·lió, mentre les protestes per el tracte abusiu dels colons i els governadors espanyols eren apagades amb la mordassa de la força.

Al segle XVI, Burgos era el cap de la Castella descobridora i colonitzadora de “Las Indias”. El descobriment va promoure un canvi en les estructures jurídiques del Regne de Castella i el dret internacional. Quina relació entre cristians i infidels? Quin era el dret i les limitacions a la guerra? Com dur a terme la conquesta i el domini de pobles no creients? Les opinions contradictòries dels teòlegs de gran influència no eren solució. El Dret canònic que acompanyava la religió, tampoc.

L’infidel podia ser vist com un enemic de Crist a exterminar. Era el pensament del poble com a conseqüència de la guerra seguida anteriorment contra l’Islam. Era un sentiment d’odi al infidel que el poble no dissimulava. L’esperit guerrer contra l’infidel seguia animat per un fervor religiós de creuada. Anar a Amèrica era també participar en una creuada contra els infidels a més de per fer fortuna.

S’havia de desarrelar la idolatria. Era l’excusa de la conquesta i domini dels territoris. Les lleis anomenades “Ordenanzas para el buen tratamiento de los indios” promulgades el 1512, basades en l’antic “ius gentium” com actuació a seguir per els governadors.

Va existir amb les lleis castellanes una nova civilització atlàntica? Va activar la colonització la identitat dels pobles envaïts? Deixem la resposta per els historiadors. Malgrat les invasions d’emigrants europeus, el nou món començava a desenvolupar la seva pròpia consciència revolucionària i de poble que es volia alliberar de l’Imperi castellà i fixar fronteres per una nova pàtria.

El dret indià fou el dret de Castella, no altre dret, seguint les capitulacions concedides a Colon el 17 abril de 1492, abans de la seva partida a confirmar el descobriment i expansió atlàntica de la Corona de Castella, amb la benedicció del Papa Alexandre VI. El dret públic català no va tenir cap influència en la gestió de les noves províncies americanes fruit dels descobriment i conquesta.

Fou la consagració del dret internacional d’expansió territorial, desposseint de les seves terres els indis habitants dels territoris ocupats i annexionats a la Corona de Castella, fins que foren considerats anys després vassalls de la Corona.

 “Las Indias”, els territoris descoberts i ocupats, es van incorporar a la Corona de Castella en qualitat de províncies, dominis o regnes, amb tot el sentit etimològic d’aquesta dominació, doncs no convenia parlar de colònies. I es va disposar que en el nou món s’apliqués el dret castellà que no impedia les decisions reials per resoldre totes les qüestions, doncs el dret indígena no podia oposar-se als bons costums, la moral o els principis cristians.

Aquesta realitat va topar amb altres drets per resoldre els drets dels indis a la seva llibertat o la legitimitat de la conquesta castellana.

Amb l’aparició a finals dels temps medievals dels corrents defensors de la dignitat humana que afectaven la condició de l’infidel i dels anomenats salvatges, es va crear el conflicte de creences amb els que creien que els no creients no tenien dret a la llibertat i la propietat, podent ésser esclavitzats, mentre altres com Sant Tomàs d’Aquino deien el contrari basats en el dret a la redempció.

El descobriment i la conquesta va ser seguida per la idea evangelitzadora que consisteix en la cristianització imposada que fou el model que va permetre els abusos, espolis i l’extermini dels infidels rebels.

Castella, després Espanya, va renunciar a la pau i a la civilització en les relacions amb els pobles aborígens. La religió era el mur que permetia imposar el servilisme, el vassallatge o l’esclavatge. Les Lleis “de Indias” quedaven lluny. Els ulls de Burgos no arribaven als territoris descoberts a l’altra banda de l’atlàntic. La teologia i la filosofia catòlica no van superar l’ambició dels virreis.

No ens ha de resultar sorprenent que el paradís transatlàntic en ple segle XIX digués prou a la Corona espanyola que encara tolerava el tràfic d’esclaus i tractava a les províncies americanes com a llocs exclusius de producció de riquesa per la Corona i les seves despeses militars. Lamentable passat que hauria de fer repensar l’actual política espanyola envers als pobles ibèrics amb llengua i cultura pròpies que no formaven ni són part de Castella i la seva cultura.

Pau Miserachs
President del Grup d’Estudis Polítics